Pages - Menu

30 de març de 2014

Casa de neu de Son Noguera



El temps estava anunciat amb aigua, però a aquesta estimada vall el sol ens va acompanyar tot el temps; la Gr 221 ens va treure d’Esporles i la grandiositat de la Granja ara amb una frondositat ja de primavera ens va alegrar la vista



Parlarem dels monjos cistercencs, i de les lluites per l’aigua entre aquest poble i el Monestir de la Real un plet que durà un parell de segles.

A la pujada pel camí a l’Ermita trobarem un caçadors que amb cans i llaços com
antigament es feia havien agafat uns cabrits , ja més amunt dins el bosc la calç i els calciners varen ser els protagonistes: per fer 150 tones de calç la producció de un forn empraven unes mil cinc centes faixines de una trentena de quilos cada una, quina feinada.

Ara ja hem deixat de banda la calç i ja no es sent cantar a les dones amb les graneretes a dalt de una canya emblanquinant la casa, la pintura diuen que dura més... 
 

L’aturada a l’ermita ens va permetre veure tot l’ interior de aquest lloc sagrat i estimat pel poble, en aquell temps nosaltres pregàvem per treure bones notes ara tots duen bones notes i sinó mirau les cares dels penitents..




Passarem al costat de les Ermites velles, de cada vegada l’obra de restauració està més endavant, parlarem dels ermitans i de la austera vida que duien, arribaren a la gran bassa de Son Vic un vertader monument històric de la vida dels carboners amb el mirador a la Mola de Planícia i la part de la mar del port des Canonge




Seguint per na Ferrana arribarem al Pas de Sa Nineta o de Son Noguera amb el camí obert dins la penya amb barrobins baixant per un camí en caragol dins l’alzinar fins a la casa de neu.


Ja vora la casa de Neu de Son Noguera bastant ben conservada construïda l’any 1.718 i amb una capacitat de emmagatzemar unes 200 tones de gel parlarem de la neu i dels nevaters de la petita edat del gel que arribar al màxim l’any 1.778 i 1779 fou l’època daurada d’aquesta gran indústria que permetia per una banda curar les febres fent baixar la temperatura dels pacients i per l’altra el plaer del gelats que fins hi tot n’hi havia més varietats que quant jo era petit...
Entre tots hauríem de animar als propietaris de aquesta finca de Son Noguera a restaurar aquest patrimoni únic que tenim aquí a Esporles.


Ja de tornada per la Vall de Superna la vall més grandiosa del terme d’Esporles, parlarem del carboners Mestre Pep Ulló i Mestre Antoni confit que feien carbó a la mola de Planicia, i que baixaren al poble l’any 1931 per les festes de Sant Pere una cria de un voltor del niu del que encara poguérem mostrar el seu emplaçament al gran penyal par damunt de les cases de Son Vic.

Ara ja no tenim carboners, ni tampoc nevaters però encara hi ha voltors que tresquen per la nostra serra, amb homenatge a totes aquests esporlerins i amb el desig de que els voltors tornin a nidificar a dins el nostre terme vaig fer fa un anys aquest poema:
 


Al voltor negre

Ara aquí, tots gaudim
però el tribut hem pagat
mig Mallorca hem destrossat
a canvi de lo que tenim.
Tu que del cel ens vigiles
ja no et causam temor
no mos guardis cap rancor
ni a noltros ni a nostres vil·les

Com lo pi de Formentor
amb enyorances de mar
tu l’as triat per posar
el niu com progenitor
Ternelles Mortix i Mossa
amb els seus penya-segats
fas camí pels espadats
fins arribar a Valldemossa

A on el vent romp la mar
fent espuma vaporosa
amb silueta formosa
fas al meu cor bategar.
Allà al Castell del Rei
érem amos de la serra
com tu perdérem la terra
amb grillons en el turmell

Jo de petit, ho confés
te vaig veure encadenat
i per la gent maltractat
com si foses un posés
Ara el temps han canviat
I amb ells també les persones
ara aquí ja no hi ha fones
i tu ja estàs ben tractat

Negre ets tu com la mort
però quan et veig al cel
per mi ets, com l’aigua mel
en serveixes de conhort
Dins l’arrel del meu passat
tu segur hi formes part
el teu volar es un art
que rima com un glosat

Ara en estar estressat
el vespre a dins el llit
somia el meu esperit
que volam acompassats.
Jo davant i tu darrera
jo darrera i tu davant
de ponent cap a llevant
com bruixots damunt granera

Quan dins la boira amagat
de sobte, ets deixes veure
tot el meu cos fas remoure
hem deixes anihilat
Com barca a vela llatina
et deixes dur pel corrent
fent pujar el sentiment
mentre la vida camina

Lliures en aquesta terra
cap del dos ho serem mai
ja no hi ha amagatall
dins tota la nostra serra
Ara tot dos convivim
enyorant part del passat
noltros i tu hem pactat
i tot dos mos consentim

Epíleg

Tot un dia t’he cercat
pels cel blau damunt la fita
del Ram just queda l’ermita
tu mos has abandonat
Abans aquí tu hi visqueres
dins la vall de Sobremunt
volant pel cel ben amunt
vigilant les llodrigueres
torna per augmentar el munt
de totes les meves quimeres.

Idò que el poema es cumpli i fins a la propera excursió el proper 20 de Abril que anirem de Esporles a Estallencs passant per la finca de Planici i tornant amb autobús.

Ermassets club de muntanya

Toni Bauçà